Paula Esparraguera

La Paula Esparreguera és l’autora del darrer Ginjoler, el que suma número 20 a la nostra col·lecció. On és la pilota? amb il·lustracions d’algú que coneix molt bé, el Joan M. Celorio.

Nascuda a Celrà, Girona. El món dels àlbums, les històries, les imatges, sempre l’han fascinat. Als 18 anys va anar a estudiar il·lustració a l’Escola Massana, a Barcelona, i després va seguir estudiant: primer Belles Arts (UB) i després el Màster Internacional en Llibres i Literatura Infantil i Juvenil (UAB i Banco del Libro de Venezuela). Forma part de l’equip de crítica de la revista Faristol des del gener del 2012 i ha treballat com a editora els darrers dos anys. Durant la meitat de l’any, però, també treballa al Festival de Cinema de Sitges.

De petita, a casa va tenir periquitos, peixos, un pastor belga (en Sam), una pastor alemany (la Noni) i una cotorra (en Llorenç). Tot i així, ara mateix no te cap animal de companyia. Diu que és un desastre amb els esports, o sigui que podria causar alguns incidents com la Carlota. Encara que, sent sincera, diu que no creu que pogués xutar tan fort la pilota.

Aquesta és la seva Ginjoentrevista:

• Defineix-te amb tres qualitats: Curiosa, somiatruites, però alhora bastant seriosa.

• Quan eres una nena, què volies ser de gran? Vaig voler ser diverses coses. Crec que una que va durar força va ser arqueòloga. Encara guardo una pedra que vaig trobar prop del castell de Torroella de Montgrí. Estic segura que era una eina prehistòrica. Per això encara la conservo.

• De petita t’agradava dibuixar o escriure? Alguna anècdota? Una mica les dues coses. Crec que més escriure que dibuixar. Me’n recordo que una vegada vam crear tot un joc de pistes amb la Vicky, una amiga de l’escola. Ens deixàvem missatges secrets per investigar un cas, com si fóssim detectius. Em faria bastanta gràcia recuperar algun d’aquells misteris.

• Quan vas decidir dedicar-te al món de la literatura infantil? Com a decisió penso que bastant tard, diguem que almenys passats els vint-i-cinc. Fins i tot quan vaig començar a estudiar il·lustració crec que no tenia una idea exacta del per què. Sempre he tirat més de curiositat que de certeses.

• De la idea al conte: quina ha estat la teva metodologia de treball amb el llibre La pilota? M’agrada molt anotar coses, sobretot si esmorzo al bar. Anoto notícies peculiars, vocabulari que em fa gràcia, dibuixo futbolistes en posicions extremes… Al cap del temps, alguns d’aquests apunts es transformen en idees, dibuixos, històries. En el cas d’On és la pilota? vaig recuperar una idea antiga i la vaig treballar de nou, quasi partint de zero i conservant-ne només l’embrió. Estava llegint força poesia infantil en anglès de Milne, Silverstein, Milligan… i, una mica fascinada per aquests monstres vaig anar fent les rimes que han acabat sent el text pel Ginjoler. M’encantaria tenir el ritme, la gràcia i la irreverència d’alguns poetes anglesos!
• Què són per a tu els contes Ginjoler? Ganes, il·lusió, convicció i un punt de reivindicacició.
• Què és el que més t’agrada de la teva feina? Parlant, en aquest cas, d’escriure, diria que és jugar amb les paraules. M’agraden molt les paraules. L’altre dia un amic, en un sopar, va estar una estona dissertant sobre la seva fascinació pel mot “clàxon”. Vam riure bastant. Però jo l’entenc. A mi també m’agafen dèries lingüístiques. M’agrada escriure, per exemple, diàlegs plens de malsentesos. Només per riure, com si fos un entrenament o l’escalfament de veu que fan els cantants o actors abans de sortir a l’escenari.
• Digues un desig… faria trampa, si en demano un altre. Ja n’he demanat un una mica més amunt. Però si s’hi val, llarga vida al Ginjoler!